Ens vam reunir a Gavarda (Ribera Alta) i érem moltíssimes! Quina alegria trobar-nos de nou, compartir experiències i carregar-nos d’energia per continuar. I ho férem vestides de verd, perquè la lluita continua, per seguir exigint les reivindicacions de la vaga educativa i per fer arribar tot el nostre suport a les companyes de Madrid, que també estan defensant una escola pública digna i de qualitat.
La trobada començà amb la dinàmica del “nus de mans”, entrellaçant les mans i desfent el nus sense soltar-nos. Una bona manera de recordar que, quan cooperem, experimentem i busquem solucions juntes, allò que semblava complicat es fa possible.
I precisament d’això anava la reunió: com ens vam iniciar en les tècniques Freinet i quines ens van ajudar a fer els primers passos cap a una altra manera d’entendre l’escola.
Vam fer una roda per escoltar les nostres històries. Algunes es van iniciar amb els plans de treball, per deixar enrere les classes magistrals; altres, per l’assemblea i la correspondència escolar. També hi hagué qui va descobrir el potencial del llibre de vida per estirar del fil de les històries dels iaios i les iaies, o qui s’endinsà en el text lliure, la revista i la ràdio escolar. I no ens oblidàrem del càlcul viu, capaç de donar sentit i motivació a les matemàtiques.
Més enllà de les tècniques, aquesta roda ens va permetre compartir mirades, maneres de fer, estratègies i materials, però també conéixer les històries de cadascuna i descobrir d’on venim. Algunes començaren soles, confiades que trobarien companyes pel camí; altres tingueren la sort de trobar una parella pedagògica amb les mateixes ganes i il·lusions. Però totes compartíem alguna cosa: les ganes de canviar, de provar altres maneres de fer i de posar els infants al centre de l’aprenentatge.
I què hem aprés d’aquest camí compartit? Que sovint tot comença amb un canvi de mirada. És a dir, quan ens adonem que alguna cosa ja no ens funciona i decidim que els infants han de tindre més veu i protagonisme, que podem implicar-los en la recerca de solucions, perquè l’escola també és seua. I, per descomptat, que començar una tècnica és un procés: no cal tindre-ho tot controlat des del primer dia. Les tècniques Freinet no són receptes rígides, les podem adaptar, repensar i fer nostres. No hi ha una única tècnica per començar, sinó aquella que ens done confiança i tinga sentit per al nostre grup.
Transformar l’escola no és una tasca individual. Necessitem compartir, cooperar i construir xarxes que ens ajuden a qüestionar allò establert imaginant altres maneres d’educar. Des de les aules i des dels espais de trobada, continuem defensant una escola pública, crítica, cooperativa i transformadora. Potser hui alguna de nosaltres ha descobert una tècnica nova; potser una altra ha trobat la confiança que li faltava per començar. I potser, simplement, ens hem recordat per què fem el que fem.
Escrit per Cristina Albero.