MCEP

Fa més de dotze mesos vaig començar el meu camí per indagar les petjades que la Pedagogia Popular del nostre Célestin Freinet té a l’escola d’avui.

Un dels meus primers camins a explorar va ser el fet de poder incloure’m dintre del MCEP-PV. A les meues companyes i companys sols puc agrair-los tot el que han fet per mi i per ajudar-me en la meua recerca (que no era gens fàcil).

Avui, després d’uns mesos de molt de treball, puc compatir amb totes elles i ells, però també amb totes les i els mestres freinetians, que he aconseguit arribar a la fi d’un camí i a l’inici d’un altre nou.

Recórrer les petjades i els vestigis que hi ha a l’escola i als mestres valencians d’aquests dies ens permet veure l’excel·lent nucli d’unió que ens ofereix caminar de la mà de la Pedagogia Popular.

En els meus dies d’investigació he tingut l’enorme oportunitat de conéixer i reconéixer la tasca que, diàriament, fa el col·lectiu de mestres del MCEP-PV a cadascuna de les seues aules; la tasca diària de molts altres mestres Freinet que inclouen el nostre corrent, al costat d’altres, dintre del seu recorregut pedagògic, i, finalment, l’important paper que té l’escola d’Almoines com a retrat fidedigne de les lluites i reivindicacions a les quals les i els mestres freinetians donen veu als nostres dies.

Recórrer les petjades i els vestigis de la Pedagogia Freinet en l’actualitat ens convida a valorar la importància de l’escola democràtica i participativa, de l’escola assembleària i cooperativa, de l’escola de tots i per a tots. Però, també, a valorar el fonamental paper que tenen tots aquells grups de mestres que conviden a reflexionar i créixer tots junts. És, sense cap dubte, un fet que diferència i potència la nostra pedagogia de moltes d’altres: la formació cooperativa permanent.

Ens permet veure que hi ha molta més Pedagogia Popular del que hi creiem, encara que no sempre és com va ser pensada i elaboradora. Aquest fet pot ser un dels majors reptes que trobem en l’actualitat: la necessitat de reivindicar l’aplicació de les Tècniques Freinet d’una manera fidedigna.

A les meues últimes línies, vull elogiar a totes les persones, a totes les mestres, que en un moment de la seua vida han caminat amb Célestin i Élise Freinet, perquè han contribuït a aconseguir una escola millor i més justa, una escola on l’alumnat és qui importa i qui tot ho mou. Totes elles i tots ells, mestres freinetianes i freinetians, ens han deixat uns vestigis que mai podrem esborrar.

Laura.

LA PEDAGOGIA FREINET EN LA ACTUALIDAD: VESTIGIOS DE UNA CORRIENTE EDUCATIVA VIVA

Feia més de tres mesos que el MCEP-PV no es reunia físicament. Al llarg d’este periode hem après que les reunions físiques no són l’única forma de reunió possible però sí són la forma més plena, autèntica i veritable. Les altres, les videoreunions i telereunions, són reunions, sí… però descafeïnades.

Començarem llegint una entranyable carta de Roser, que no estava però Estava (la majúscula en este verb no és cap errada). A través de la veu de la seua filla, ens feu arribar el seu amor i la seua alegria en forma de rodolins. Tanta estima i tanta nostàlgia afectà estranyament l’estòmac a més del cor, perquè el cas és que amb el punt i final de la carta mamprengué l’esmorzar cooperatiu. Coca de tomata de Gavarda, Orxata d’Alboraia, “ciruelos” de Bonrepós, pastís de poma de Museros… un banquet pantagruèlic entre rialles i germanor.

Amb la panxa ben plena, començarem a debatre sobre assumptes més “espirituals”. Per exemple, la nostra participació com a col·lectiu en l’Escola d’Estiu Carme Miquel la qual, per culpa d’un virus, no serà d’estiu, sinó de tardor (i gràcies!). Acabarem la jornada aprenent a fer una grua de paper, una grua dels desitjos. I què vam demanar, de desig? Mamprendre el pròxim curs al setembre aprenent a fer ràdio (en format podcasts) amb els alumnes, com a fet el nostre Ferran amb els seus alumnes d’infantil durant esta llarga quarantena de 100 dies.

Així que, qui sap? Potser la pròxima entrada a este bloc no serà escrita, sinó parlada i cantada. Bon estiu i prepareu-vos per a l’any Rodari!