Ahir dissabte 28 de juny ens vam ajuntar a ca Roser en l’última reunió del curs. Va ser una trobada especial ja que vam participar modestament en el documental sobre la vida de la nostra companya Roser. Mestra de mestres ha sigut una figura inspiradora per a molts i moltes de nosaltres. I ahir en vam veure els resultats: recull de materials i explicacions de pràctiques que duem a terme.
Al llarg de diferents moments de conversa informal fora de càmera, es va anar repetint una idea que a mi, personalment, m’agrada molt reivindicar: que la pedagogia Freinet és actual i necessària. No són unes tècniques que ens remeten al passat, a una nostàlgia pedagògica de pocs recursos i molta implicació docent…
No és això, o almenys, no només és això. Donar la paraula a l’alumnat, que la vida entre a l’aula, investigar el medi, la lliure expressió, la democràcia a l’escola… Com no pot ser actual i necessari això? Què trobem a les escoles actualment? Es parla que l’alumnat no sap expressar-se, redactar, organitzar-se, calcular, que el nivell cada curs és més baix (sense saber ben bé què és el nivell educatiu), que el professorat està cremant-se, desmotivació…
Què ensenyar? Mirem la vida: l’entorn de l’alumnat, les seues vides, experiències, necessitats, què passa al nostre voltant, què passa al món, com funciona (al remat no és això el currículum?)… Com ensenyar? Mirem els xiquets i les xiquetes: rellegim les invariants pedagògiques. Moltes mestres ho han demostrat durant anys i ho continuem demostrant ara: hi ha un camí a seguir.
Finalment, com sempre, dinar cooperatiu i converses sobre temes variats: congrés de Santander, pròxim congrés a València, viatges, història, política… Bon viatge a les congressistes de Santander i bon estiu a la resta del grup.
Ferran.